Un lugar de este mundo

El viento canta en las copas de los árboles esta hermosa canción llena de anhelos: queremos ir a casa, sólo a casa, y el tiempo pasa tan lento cuando esperamos que se cumplan nuestros fervientes deseos. Quizá esperaremos hasta fallecer. ‘Iris’ (Autor desconocido)

La conciencia que se nos despierta tras la visita al ‘Lager’, siempre nos acompaña. Regresamos a casa pensando que estuvimos allí y, sin embargo, no los sentimos. No hay voz en los campos de exterminio. ¿Qué más podemos decir ante esa atroz aniquilación humana que nos fue relatada? Sólo lo que sentimos. Nada. Un silencio asfixiado en el que navegaban nuestros propios sentimientos.

Miramos ahora las puertas y vemos ahí sus miradas, oímos cómo las piedras nos llaman, sentimos lamentos que de las grietas escapan, tocamos los muros que guardan impreso su anhelo. ‘Los ojos vacíos y el vientre frío’ o el ‘hambre permanente y el dormir de esclavos’ que Primo Levi testimonió, esas sensaciones tan ciertas entran, por fin, en nuestra consciencia y grabamos, como él nos pidió, en nuestro corazón sus palabras. Con ello nos sentimos capaces de honrarles y podemos dejar, sobre las otras, nuestra propia piedra del recuerdo.

El vent canta a les copes dels arbres aquesta bella cançó plena d’anhels: volem anar a casa, només a casa, i el temps passa tan lent quan esperem que es compleixin els nostres desitjos més fervents. Potser esperarem fins a morir. Iris ( autor desconegut)

La consciència que se’ns desperta després de la visita al ‘Lager’, sempre ens acompanya. Tornarem a casa pensant que vam ésser allà i, malgrat tot, no els sentim. No hi ha veu en els camps d’extermini. Què més podem dir davant d’aquesta atroç aniquilació humana que ens va ser relatada? Només el que sentim. Res. Un silenci asfixiat en el que naveguen els nostres propis sentiments.

Mirem ara les portes i hi veiem  les seves mirades, sentim com les pedres ens criden, sentim  planys que s’escapen de les esquerdes, toquen els murs que guarden imprès els seu anhel. ‘Els ulls buits i el ventre fred’ o la ‘gana permanent i el dormir d’esclau’ testimoniat per Primo Levi, aquestes sensacions tan certes entren, per fí, a la nostre consciència i gravem, com ell ens va demanar, en el nostre cor les seves paraules. Amb això ens sentim capaços d’honrrar-li i podem deixar, sobre les altres, la nostra pròpia pedra del record.

Wind, at the top of the trees, is singing this lovely song plenty of longings: We want to go back home, just home, and time goes by so slowly when we wait our ardent desires to become true. Maybe we shall wait until we pass away. ‘Iris’ (unknown author)

The consciousness that awakes right after visiting the ‘Lager’, will be always with us. We are back home thinking we were there and, nevertheless, we do not feel them. Extermination camps are voiceless. What else can be said face this terrible human decimation that was narrated to us? Just what we feel. Nothing. A suffocated silence in which our own feelings sailed.

We look now at the doors and see there their gazes, we hear like the stones call us, we feel moans scaping from the cracks, we touch the walls holding their embedded longing. ‘Empty eyes and cold belly’ or ‘lingering hunger and slaves sleep’ that Primo Levi testified, these so real sensations enter, finally, in our consciousness and engrave, as he asked us, their words in our hearts. With that we feel capable to honour them and we can leave, upon the others, our own stone of memory.