amén

AMÉN quiere ser un reconocimiento hacia una generación que resiste la soledad y la dureza de la vida rural en un pueblo de montaña, entre bosques y pequeñas zonas de cultivo. Tras las grietas de unas vidas marcadas por la austeridad y las creencias religiosas, se muestran las raíces de los frutos que ellos y ellas nos mantuvieron. El recuerdo, largamente sentido de los que se fueron, marca los rostros en los que asoma una lucidez nunca perdida. 

AMÉN es la imagen constante y repetida del paso a otra realidad, una plegaria a la vida del que ya nada espera, sabiendo de antemano que es la última partida y que camina, hacia el lugar que le está desde siempre reservado, al pensamiento de un final inevitable.

AMÉN vol ser un reconeixement cap a una generació que resisteix la solitud i la duresa de la vida rural en un poble de muntanya, entre boscos i petites zones de cultiu. Rere les esquerdes d’unes vides marcades per l’austeritat i les creences religioses, es mostren les arrels dels fruits que ells i elles van mantenir. El record, llargament sentit dels que se’n van anar, marca els rostres en els quals treu el cap una lucidesa mai perduda. 

AMÉN és la imatge constant i repetida del pas a una altra realitat, una pregària a la vida de qui ja res espera, sabent, per endavant, que és l’última partida i que camina cap al lloc que li està des de sempre reservat, al pensament d’un final inevitable.

AMÉN aims to be an acknowledgment towards a generation resisting solitude and toughness of the rural life in a mountain village, among woods and tiny cultivation areas.It is about the grieves of lives scared by austerity and religious beliefs, the roots of those fruits than they maintained are shown. The long-felt memory of those who passed away, hardens the faces in which the never-lost lucidity appears. 

AMÉN configures the incessant and repeated image’s step into another reality, an orison to life from who doesn’t expect anything anymore, knowing in advance that this is the last hand and that it is time to walk towards the place he has always had reserved, the thought of an inevitable end.